miércoles, 9 de enero de 2013

Asesor Matrimonial Barcelona Granollers Mataro Badalona

Terapia de Pareja. Consejeros Matrimoniales en Barcelona Granollers Mataró Badalona Sta. Coloma
Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26
BARCELONA

C/ Avda. Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA

Tel 93 570 71 54 

Tel. 653 811 887


conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena



(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia
Carme Serrat Bretcha
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS
TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT
http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)
PUBLICACIONS:


Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs.
"El paper del Psicòleg a les Psicoteràpies"

Psychologies
"Amor i Sexe: Inseparables?"


Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs:
"La Sexualitat en Pacients amb Anorexia i Bulimia"

La Portada del Valles:
"Se hereda la depresió?"

Contrapunt:
"El tractament Psicològic. Un enfoc actual"

La Vanguardia.Suplemet:
"Sexe a P-3"

Contrapunt:
"Estils de vida que poden ajudar a la Depresió"

Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:

2002 Articulo: EYACULACION PRECOZ. (autor: xavier conesa). la eyaculacion precoz: el problema sexologico mas frecuente y el que tiene mejor solucion.

2002 Articulo: CRISI? QUINA CRISI!. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en l'entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostre estil ...

2003 Articulo: EL MALESTAR PSICOLÒGIC. (autor: xavier conesa). les primeres dades que tenim de la xarxa de metges de capçalera indiquen que a l'11 % dels pacients que ens consulten se'ls diagnostica un problema psicològic. aquestes dades queden per comprovar, ja que un pacient pot tenir diver...

2003 Articulo: FUNCIONAMIENTO DE UN CENTRO PSICOLÓGICO EN LA PRÁCTICA COTIDIANA. (autor: judith fernández sánchez). descripción del funcionamiento del centro psicológico conesa-serrat

2004 Articulo: REFLEXIONES SOBRE UN TRASTORNO PARANOIDE VS. TOC. (autor: xavier conesa). hace algún tiempo que estoy tratando a un muchacho que presenta un cuadro que considero que está en ese punto de inflexión entre el trastorno paranoide y el trastorno obsesivo grave...¿donde ubicarlo?

2004 Articulo: L'ESTRÈS I L'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). els professionals d'atenció primària constaten dia a dia en una part important dels pacients un component psíquic associat als seus símptomes, i en molts diagnostiquem un transtorn psicològic com a problema de base.

2005 Articulo: TRACTAMENT DEL TRASTORN D'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). la multiplicitat de símptomes que presenten aquests trastorns condueixen els pacients a recòrrer infructuosament als consultoris de diverses especialitats, sense obtenir, en molts casos, un diagnòstic correcte, i per tant, un trac...

2005 Articulo: COMPRENDRE L'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). dins l´ansietat o atac de pànic hi ha dues forces que s'uneixen i es sumen.

2006 Articulo: CRISIS D'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en el nostre entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostr...

2006 Articulo: MÉTODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESIÓN. (autor: xavier conesa). la complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial. generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado. a todo ello habrá que añadir unos cambios de vida. no existe por tanto la p...

2007 Articulo: DEPRESSIÓ MENOR: DISTIMIA (DEPRESSIÓ NEURÒTICA). (autor: xavier conesa). criteris per al diagnòstic de distimia (dsm-iv).

2007 Articulo: COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU. (autor: xavier conesa). criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (dsm-iv).

2008 Articulo: INFORMACIÓ NECESSARIA PEL PACIENT DEPRESSIU. (autor: xavier conesa). la depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat. la millora és la norma, no l'excepció. els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per...

2008 Articulo: QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ. (autor: xavier conesa). en atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.

2008 Articulo: COM ENS HEM DE COMPORTAR DAVANT D'UNA PERSONA QUE PATEIX DEPRESSIÓ?. (autor: xavier conesa). no hi ha res més dolorós que veure com el marit, la dona, el pare, la mare, el fill o la filla es mostren cada cop més apàtics, deixen de participar en els esdeveniments familiars, no es preocupen del seu aspecte personal, es pass...

2009 Articulo: ESTRÉS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC. (autor: xavier conesa). l'estrès. de manera general, els estudis indiquen que l'exercici ajuda l'individu a afrontar millor l'estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. el t...

2009 Articulo: ADOLESCENTS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). en arribar a l'adolescència, els nens d'ahir, ja convertits en el noi o la noia d'avui, prendran consciència de la seva homosexualitat i hauran d'assumir-la i acceptar-la.

2009 Articulo: NENS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). sent encara l'homosexualitat un tema tabú i, per tant, poc explicat, els primers que s'adonen de l'orientació homosexual d'un infant són els seus companys d'escola.

2010 Articulo: TRACTAMENT DEL LLENGUATGE EN ELS NENS. (autor: xavier conesa). retards del llenguatge es donen en nens petits que fan un desenvolupament més tardà de les habilitats lingüístiques. a partir del joc cal anar recollint les seves expressions comunicatives al mateix temps que es van donant models ...

2010 Articulo: LA HIPERACTIVITAT. (autor: xavier conesa). la hiperactivitat infantil o, tal com es coneix des del punt de vista tècnic, el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (tdah) és una de les alteracions comportamentals de major impacte en el desenvolupament educatiu i ...

2003 Articulo: QUAN LES NOIES NO MENGEN. (autor: xavier conesa). els factors de risc en els trastorns alimentaris en l'anorèxia i la bulímia nervioses són molts, sobretot en la pubertat del sexe femení, però el central és la restricció alimentària.

2003 Articulo: QUAN MENJAR ÉS UN PROBLEMA. (autor: xavier conesa). la bulímia és la ingesta excessiva d'aliments que després s'intenten compensar amb conductes anòmales com ara vòmits, abús de laxants i diurètics, o dietes restrictives intermitents la qual cosa s'acaba convertint en un costum que...

2004 Articulo: QUÈ HA DE FER LA FAMÍLIA DAVANT UN MALALT DE BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). és totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d'un trastorn alimentari. no obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials, poden pre...

2005 Articulo: MENJAR MOLT I A TOTES HORES: TRACTAMENT. (autor: xavier conesa). no hi ha una única línia d'actuació o tractament possible en els trastorns d'alimentació, i en concret en la búlimia nerviosa. se'n pot aplicar més d'un i fer-ho conjuntament per augmentar l'efectivitat del tractament.

2006 Articulo: PER QUÈ APAREIX LA BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). factors que afavoreixen l'aparició de la bulímia.

2006 Articulo: LOGOPEDIA: ALTERACIONS DEL LLENGUATGE. (autor: xavier conesa). detecció i diagnòstic.

2006 Articulo: QUÈ SABEM SOBRE L'ALCOHOL?. (autor: xavier conesa). diversos consells sobre l'alcohol

2007 Articulo: DROGUES INFORMACIÓ GENERAL. (autor: xavier conesa). què és la droga?. és una substància que tant pot ser natural com química i que quan es consumeix modifica el funcionament del nostre cos i de la nostra ment, alterant l'estat d'ànim, la percepció i el coneixement. sovint crea dep...

2008 Articulo: QUÈ ÉS UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?. (autor: xavier conesa). el tractament psicològic (psicoteràpia) té com a objectiu el canvi de pensaments, sentiments i conductes que a l'individu li fan patir d'una manera o d'una altra.

2008 Articulo: VISIÓ GENERAL DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. (autor: xavier conesa). les solucions semblen difícils de trobar, però l'evidència és que resulta imprescindible cuidar, en la mesura que sigui possible, la dinámica diària de vida que tenim i respectar el fet que hem de destinar un temps mínim a activit...


Tribuna Vallesana
"L'atenció psicològica a la comarca del Valles"

La Portada del Valles:
"Com reconèixer i tractar l'alcoholisme"


Continguts del Master de Sexologia de l'Institut Superior d'Estudis Sexològics (ISES)

En condició de Director de l'Entitat i com a Docent.

Reconeguts pel Departament de Salut de la Generalitat:



1. Disfuncions Sexuals Masculines. La Falta de Erecció.

2. Disfuncions Sexuals Femenines. La manca de desig sexual.

3. Estudi del Vaginisme

4. La Complexitat Sexual. Les Parafílies

5. Generalització dels Trastorns Sexuals

6. Estudi del Orgasme i els seus Disfuncions
7. Avaluació de les Disfuncions Sexuals a General
8. El Diagnòstic en Sexualitat
9. Disfuncions Sexuals Masculines. La Ejaculació Precoç
10. L'Entrevista Psico-Sexual
11. El Enquadrament Terapèutic. L'actitud del Terapeuta
12. Farmacologia i Sexologia
13. Sessió de Devolució. Entrevista aclaridora


Centro Psicologico y de la Pareja 

Asesor Matrimonial Barcelona Granollers Mataró Badalona

 ATENCION A LOS CONFLICTOS DE PAREJA EN BARCELONA Y CATALUNYA 




  
     
en -             CENTRE  CONESA – SERRAT .                                              
                     INSTITUT SUPERIOR D’ESTUDIS SEXOLÒGICS                                                                                                                                  
                              Xavier Conesa Lapena (Col. nº 4.977)                                         
                             Carme Serrat Bretcha (Col. nº 3.866)                                          
                                             Tel: 93 570 71 54                                                                                            conesa_psicologo@yahoo.es                                                             
                                                                                                                                         
Xavier Conesa Lapena

·         Colegiado número 4.977 Psicologo-Sexologo

·         Psicólogo Clínico. Universidad de Barcelona 1980

·         Miembro Numerario de la Academia de Ciencias Medicas de Catalunya y Baleares

·         Miembro Numerario de las Secciones de Sexologia y Salud Mental (ACMCB)

·         Psicoterapeuta Humanista. Universidad Pontifia Comillas. Instituto de Ciencias Sanitarias y de la Educación 1.987

·         Psicodramatista. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.988

·         Eutonia. Técnicas de relajación. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación 1.989

·         Terapeuta grupal. Ayuntamiento de Barcelona (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.990

·         Sexologia. Terapia de pareja. Institut Català de Psicologia (Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya) 1.994

·         Terapeuta Cognitivo-Conductual. ISEP. (Institut Superior d'Estudis Psicològics) 1.995

·         Curso de Psicofarmacologia para Psicólogos. Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya 1.999

·         Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia. Universidad Ramon Llull. Desde 1.997

·         Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia Universidad de Barcelona. Desde 1.998

Carme Serrat Bretcha
·         Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
·         Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
·         Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
·         Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
·         Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
·         Terapeuta Sexual i Familiar
·         Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
·         Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
                        Solucionando Problemas Matrimoniales

Considerem que és un conseller de parella, aquella persona que està capacitada per ajudar a les parelles per seguir endavant amb els seus objectius, després d'una petita crisi.

Estan capacitats per ajudar a trobar les respostes i la creativitat que cada membre de la parella porta dins, com molts aspectes que desconeixem en la nostra vida de parella. Un consejer @ ens proporcionarà preguntes, reflexions i estratègies que ens ajudarà a motivar-se mútuament i, d'aquesta manera, poder millorar la nostra relació.

El primer que farà serà fer un bon "pla d'acció" per començar amb la teràpia.

Buscarà ajudar-nos a:

• Establir les nostres prioritats com a parella ia ser conscients de com volem "dissenyar" la nostra relació.

• Identificar els nostres objectius i ajudar a triar les mesures d'acció cap a l'assoliment de les vostres metes, per exemple una vida més sana, un canvi de treball, etc.

• Ser més conscients dels nostres errors en el passat, per així saber com enfrontar-nos a ells en el present i en el futur.


• Revifar l'amor i la passió que hi havia anteriorment entre els membres de la parella.

• Descobrir com convertir-nos en un equip en lloc de continus adversaris.

• Superar els danys que l'anterior parella hagi produït en un dels dos.

• Decidir si volem continuar amb la nostra relació o acabar per no produir més danys.

• Eliminar la gelosia i crear una major confiança entre els dos.

• Passar dels conflictes a una major proximitat i harmonia entre els dos.

Què és un conseller matrimonial? Què fa, què no fa. Albirarem la resposta a la pregunta que ens hem fet ¿conseller matrimonial: fi del problema?
És normal que dins de tota relació interpersonal, ja sigui amorosa, familiar o d'amistat, es donen problemes i conflictes. Això és perquè tots som diferents, i encara provengamos d'aquesta regió i tinguem els mateixos antecedents culturals, hi ha diferència personals (a causa de diferents models de criança practicats per cada cèl · lula familiar i que han modelat la nostra conducta, o per diferència de caràcter i temperament de cada individu) que entrarien en curs de col · lisió, tard o d'hora, en qualsevol relació.


Aquestes es fan més quan les persones que estan en una relació, decideixen conviure en el mateix espai, cas de les persones casades o en unió lliure. En aquests dos casos, les desavinences són més comuns que en altres tipus de relacions, on les parts poden tenir lapses prolongats de temps en separació (relacions amb amics, companys de feina, etc.) O on els límits estan ben establerts i amb ordre jeràrquic (idealment hauria de ser el cas de les relacions familiars).

Les convencions socials, dicten que no és usual que les parelles casades han de tenir lapses prolongats de separació (viuen, mengen i dormen junts). No hi ha ordre jeràrquic perquè en teoria, cap dels membres d'aquesta parella hauria d'estar per sobre de l'altre, són iguals. I si a això li sumem el problema comú de la manca de comunicació efectiva i de qualitat entre la parella, que permet negociar límits, comprendre diferències i resoldre problemes, tindrem un còctel que converteix els conflictes en batalles campals.

A mesura que aquestes batalles s'estenen al llarg del temps, la relació es va minant cada vegada més i més. Per aquest punt, algunes parelles comencen a buscar ajuda professional: un conseller matrimonial. El problema és que moltes vegades les parelles van amb idees irrealista d'èxit, en la qual elles poc treballen i tot ho ha de fer en el conseller matrimonial (després de tot, per això li paguen), que com una pastilla o un mag, resoldrà tots els problemes de la parella. Però és realment això cert? El conseller matrimonial és la fi del problema?

Haurem de respondre amb un categòric NO. No obstant això, no comenci a titllar el conseller matrimonial com un xarlatà o un estafador. El fet que no sigui la fi del problema, no implica que no sigui una eina útil per solucionar els problemes de parella.

De fet, acceptar que hi ha un problema, que desitgen solucionar i anar al conseller matrimonial, són només els primers passos d'una llarga caminada cap a una millor vida en parella; més són passos importantíssims i d'ineludible compliment, per iniciar el camí a l'èxit. Però la parella ha d'estar conscient que donar aquests passos importants, no garantizanel mateix. Hi haurà molta feina ardu de realitzar, i en molts casos, dependrà de la voluntat de la parella, que la teràpia o les indicacions que el conseller doni, rendeixin fruits positius en la relació.

¿Què farà el conseller?

Aquesta és una pregunta que es fa la majoria de les persones, quan en anar a un conseller, s'adonen que gran part del treball recau en ells. Aquestes són algunes de les coses més comuns que farà un conseller matrimonial:

Focalitzar el problema: Tot el que ha estat en una relació, ha pogut notar que, al moment de discutir s'inicia amb un tema, però en continuar la discussió, s'adhereixen altres temes, al final, la raó per la qual es va iniciar la discussió, probablement s'ha oblidat i s'han fet mil reclamacions per mil temes diferents. Això tendeix a confondre i moltes parelles arriben al conseller sense saber quin és el problema específic, i només expressen queixes. En aquest cas, el terapeuta o conseller haurà d'ajudar a focalitzar el tema, encausant les converses a la consulta, per aquest fi.
Ajudar a reconèixer i alliberar sentiments: Moltes vegades les persones guarden sentiments i emocions, per por de fer mal a la parella. I altres tantes vegades, ni tan sols sabem que sentiment o emocions són. El terapeuta o conseller, ha d'assistir a la parella a reconèixer i alliberar aquests sentiments, per poder treballar de manera més clara.
Oferir les eines que millorin la comunicació: en una relació, la comunicació ho és tot. Ajuda a conèixer a la parella (els seus pors, els seus sentiments, les seves diferències amb l'altre, etc.), Expressar els nostres sentiments, resoldre problemes, etc. Si aquesta està danyada o és inexistent, la relació anirà en orris. És per això que el conseller sempre blindés les eines necessàries, perquè aquesta millori en els casos que siguin convenients (que en general, és en la majoria dels casos).

Què no farà:

Adjudicar tota la feina per a ell: Hem d'entendre que el conseller matrimonial o terapeuta matrimonial, no és i no pretén ser part de la relació. La parella està conformada per dos individus, i són aquests els que hauran de prendre les regnes de la seva relació. Per tant, la major part del treball recau en els membres de la parella, el terapeuta només és una guia.
Presentar solucions màgiques que no requereixin treball per a la parella: En paraules de Silvio Rodríguez "el bell ens costa la vida". En les solucions de conflictes entre parella, no hi ha res fàcil, no hi ha sortides màgiques, tot haurà de treballar àrduament per aconseguir l'objectiu plantejat. Per descomptat, la recompensa al dur i incòmode treball, serà el més bell: la pau en la nostra relació de parella.

Imposar punts de vista: Com tot terapeuta, el conseller matrimonial ha d'estar lliure al moment de la consulta de judicis de valor, estereotips o opinions personals. Per descomptat, que el terapeuta pot mostrar alguns punts de vista a la llum de la imparcialitat, objectivitat i principis terapèutics que li ofereix els diferents models psicològics. Però sota cap circumstància, se'ls ha de presentar com a veritats absolutes o en forma d'imposició. Atès que els individus que componen la parella són els que hi viuen, ells mateixos hauran de decidir si el punt de vista que el terapeuta els presenta, és acceptable o no.
Imposar eines o solucions que no són les adequades: Com que el terapeuta està format acadèmicament i està regit per codis d'ètica estrictes, mai hauria presentar a la parella, que ha assistit al seu consultori, eines o solucions que no hagin tingut un alt nivell d'efectivitat a l'èxit. Per descomptat, que aquí entra en joc el que s'anomena el "ull clínic" en el qual el terapeuta podrà, basat en les dades que ha recollit de la parella, escollir el mètode, l'eina o la solució que més s'acobli a les necessitats del matrimoni i que tingui la millor prospecció per a l'èxit.
Decidir qui està en el correcte i qui en l'equivocat: És usual que algunes parelles mirin al terapeuta o conseller matrimonial, més com un jutge que com un guia (sent això últim el que realment és), i que com a jutge haurà de decidir qui està en el correcte, qui en l'equivocat i què és el que s'ha de fer a continuació. Si bé el conseller matrimonial o terapeuta matrimonial, pot fer veure aquelles situacions o accions que fereixen a algun dels membres de la parella, o que afecten negativament la relació, no es permetrà sota cap motiu, donar la raó a un o altre, ja que podria interpretar com una parcialització cap a la persona a qui li està donant la raó. També estaria incorrent en judicis de valor, que estan prohibits per al terapeuta.
Prendre decisions que corresponen a la parella: Té molt a veure amb la investidura de jutge que li imposa la parella al conseller matrimonial, però, un bon terapeuta no es deixarà portar per aquesta visió de la parella. Com ja hem expressat abans, el terapeuta no és part de la relació i mai viurà en ella, és només un convidat, una tercera perspectiva que ajudés al matrimoni o parella, a millorar la seva relació. Però els que viuen dins i participen activament és la parella, per tant, hauran de ser ells els que carreguin amb la responsabilidadde prendre les decisions, petites o grans. El terapeuta només podrà mostrar de manera clara els fets i ajudar-los a albirar les conseqüències d'aquestes decisions.
Com pacients en una teràpia de parella, hem de tenir sempre presents que el conseller o terapeuta, és només un guia que ens ensenya quin camí prendre per mantenir i millorar la relació. Un guia que ens mostrarà els fets tal quals són, encara que tals fets siguin dolorosos i incòmodes. Tot en nom de millorar la relació. Un guia que amable i pacient però ferma i sagaç, ens ajudarà a veure la manera com podrem portar en harmonia nostra relació, tenint en compte les individualitats de cada un i les particularitats de cada relació. Com les empremtes dactilars, no hi ha 2 relacions completament iguals. El conseller matrimonial ensenyarà la porta, però qui ha de obrir-la i decidir creuar junts, és la parella.

Per això, tots dos membre de la parella han desitjar continuar en la relació; treballar-hi, requereix del compromís de tots dos. Si un dels membres no vol treballar o millorar la seva relació, no hi haurà terapeuta en el món que pugui obtenir els resultats que es desitgen. Això és una cosa que la parella ha de considerar abans d'anar a un conseller matrimonial.























Psicoteràpia segons la definició que dóna Friederich Dorsch en el seu "Diccionari de Psicologia", és el "tractament de les malalties psíquiques o dels trastorns fisiològics d'origen psíquic mitjançant mètodes psicològics".

 Hi ha diverses definicions de psicoteràpia i així mateix, diverses maneres de fer-les, segons "el vestit" que es fiqui el terapeuta. En els nostres dies la majoria dels psicòlegs clínics (54%) & declaren utilitzar una orientació eclèctica, és a dir, utilitzen diversos mètodes terapèutics, d'acord a les necessitats.

 Aquest treball, tracta dels aspectes que són comuns a totes les "psicoteràpies", com ser el seu objecte i les seves protagonistes (per citar alguns). Fa èmfasi en el primer tema ( OBJECTIU GENERAL DE LA PSICOTERÀPIA ), pel fet de ser considerat de molta transcendència per al terapeuta. Conèixer els diferents conceptes de psicoteràpia i els punts generals amb què ha de comptar per a ser considerada psicoteràpia, així com els conceptes de desordre mental, psicopatologia, anormalitat i l'evolució d'aquests conceptes en la història, són bàsics per al psicoterapeuta, la seva conceptualització i la seva treball.

 PSICOTERÀPIA

 OBJECTIU GENERAL DE LA PSICOTERÀPIA.

 Freud defineix la psicoteràpia com a tractament psíquic dels trastorns anímics i corporals amb mitjans que actuen directament i indirectament sobre l'anímic de l'ésser humà.

 "Un tractament pot ser retolat com psicoteràpia quan es compleixen les següents condicions: 1) Entre dos o més persones s'estableix una relació interpersonal de tipus perllongat, 2) Un dels participants ha tingut una experiència i / o entrenament especial en el maneig de les relacions humanes, 3) Un o més dels participants ha entrat en relació per un sentiment d'insatisfacció en el seu ajust emocional i / o interpersonal; 4) Els mètodes utilitzats són de naturalesa psicològica, i per exemple impliquen mecanismes com ara la suggestió, l'explicitació, la persuasió i com 5) la conducta del terapeuta està basat en alguna teoria formal sobre el desordre mental en general i el desordre específic del pacient en particular, 6) el propòsit del procés és la millora de les dificultats que van portar al pacient a buscar ajuda del terapeuta "

 L'objecte de la psicoteràpia és treballar amb el desordre mental. Desordre mental és sinònim de conducta anormal, la qual pot ser vista de dues formes segons Feixas i Miró: "La primera correspon a un estadi pre-racional en què l'anormalitat es concep com el producte de la voluntat d'algun agent sobrenatural: avantpassats , bruixots, dimonis, déus ... En la segona, d'altra banda, es considera que l'anormalitat és el resultat de causes naturals ".

PROCÉS PSICOTERAPÈUTIC I LES SEVES FASES

 1a Fase: Moment d'èmfasi en el contacte.

 En aquest primer moment del procés psicoterapèutic hem principalment tractar d': establir rapport, descobrir el patiment de la persona que acudeix a sol · licitar ajuda i mostrar compassió, explorar els nivells d'introspecció d'aquesta persona i demostrar perícia.

 Es podria dividir aquesta fase en tres etapes: 1r el moment social, de salutació i presa de dades, 2n el plantejament de la queixa per part del pacient, que s'aconsegueix mitjançant una pregunta oberta, aquesta etapa és molt important per al rapport perquè permet al terapeuta compadir del pacient, mostrar empatia, sentir amb ell, aquí es busca també un marc de referència, sobre el pacient i el seu problema, i, finalment, la 3a etapa, que es tracta de definir el més concretament possible el problema.
Després de captar el llenguatge del pacient i els seus senyals i utilitzar-les, per fer-ho sentir còmode, s'ha d'explorar el patiment del pacient: "Hi ha en general dos aspectes en els problemes del pacient: els fets i les emocions associades" Els fets són símptomes i les emocions "són els sentiments que aquests fets susciten en el pacient i el fan patir" Per establir una bona relació s'han d'explorar no només els fet sinó també els sofriments, valorant demostrant que li interessen i que vol saber més sobre ells. També s'ha de respondre amb empatia: "Quan el pacient exterioritzi el seu sofriment, transmítale que l'entén. Mostri la seva empatia. Expressi la seva compassió "Perquè el pacient expressi el seu sofriment, el terapeuta ha de mostrar empatia.

 Explorar els nivells d'introspecció implica captar la comprensió que té el pacient del seu problema. Els nivells d'introspecció són: completa, parcial i nul · la (DSM IV, 1995). Es "d'utilitzar la introspecció de dues maneres: 1) quan entrevista al pacient, enjudiciant el problema des del seu punt de vista, i 2) quan valora l'anàlisi que el pacient fa de la realitat enjudiciant la distància que hi ha entre el grau d'introspecció del pacient i la realitat en què viu ".

 Segons el DSM IV el terapeuta ha d'establir dos objectius, un que es discuteix amb el pacient i un altre "terapèutic", basat en la naturalesa de la malaltia. Potser els dos objectius coincideixin.

 El terapeuta ha també demostrar perícia, "l'empatia pot ser molt valuosa, però no és suficient. Informa al pacient que vostè es preocupa, però no diu res sobre la seva competència per tractar (...) "El DSM IV recomana utilitzar aquestes tècniques davant del pacient" per convèncer-lo que entén el seu trastorn:

 1. Feu conscient que no està tot sol amb el seu problema, poseu la seva malaltia en una perspectiva social.

 2. Comuníquele que està vostè familiaritzat amb la seva malaltia: demostri coneixements.

 3. Canalitzi els dubtes del pacient sobre les seves capacitats professionals. Els seus coneixements tècnics el situen per sobre de familiars o amics benintencionats i el distingeixen com a professional.

 4. Infongui esperança respecte al seu futur ".

 2a Fase: Moment d'èmfasi en el diagnòstic:

 Les funcions del diagnòstic són: organitzar dades rebudes, entendre o captar el significatiu, predir el curs, ajudar a seleccionar les estratègies més adequades d'intervenció i facilitar la comunicació entre els treballadors de la salut. "... El diagnòstic ha d'estar al servei de la preparació específica d'un tractament. El diagnòstic pot ser, per tant, valorat segons l'ajuda que presti a l'aplicació efectiva (...) d'un determinat tractament "

 El diagnòstic comprèn:

 Obtenir dades referents a la conducta humana o els efectes de la conducta.

 Interpretar les dades obtingudes. Sobre la base de les interpretacions, deduir les conseqüències per a aquells dels que procedeixen les dades.

 Exercitar aquestes activitats dins d'un paper amb exigències professionals.

 (Pawlick i altres, 1980)

 Segons Pérez: "és molt important establir un possible diagnòstic per poder definir un pla de tractament racional i el pronòstic del curs de la malaltia del pacient (...)" Aquest mateix autor sosté que un diagnòstic s'ha de basar en: a) la història psiquiàtrica, b) l'examen de l'estat mental, c) l'examen físic i neurològic, c) els tests psicològics ie) els exàmens de laboratori. El terapeuta ha d'atendre també als models teòric-clínics, les teories de la personalitat, la psicopatologia i les teories del canvi.

 A més, un diagnòstic ha de tenir en compte els següents aspectes del pacient: edat, situació vital, trets de personalitat, nivell d'instrucció, habilitats i capacitats.

 S'ha d'analitzar les circumstàncies en què el diagnòstic pot convertir-se en insegur, arriscat i problemàtic. La recollida de dades de la mateixa manera que el procés de producció de dades "poden dificultar i repercutir negativament en el diagnòstic quan les dades s'emeten durant un llarg període de temps i / o en una successió molt densa." "Les dades cognitius poden introduir certa inseguretat en el procés diagnòstic causa de la seva diversitat i mal · leabilitat el que fa que els seus deformacions resulten de vegades molt difícils de comprovar "..
3a Fase: Moment d'èmfasi en les intervencions fonamentals:

 Per produir canvi el terapeuta ha d'intervenir, i per poder intervenir en necessari planificar el cas, establir objectius, planificar estratègies de solució i intervencions. Aquesta planificació està subjecta a canvi, a mesura que el tractament avança necessita ser "reconsiderada".

 Moltes intervencions són complexes, indirectes i fins i tot paradoxals, segons assenyalen Fisch i Weakland en el seu llibre "Tàctica del canvi". Però de vegades, pot provocar canvi mitjançant intervencions senzilles i directes. "... No obstant això convé caminar amb cautela a l'hora de donar suggeriments directes referents a una conducta determinada. Cal comprovar si el client ha rebut ja, potser sense que li hagi fet cas, un consell similar abans de formular un suggeriment inicial que sigui alhora limitada ia títol d'assaig (...), cal estar disposat a retrocedir i avançar d'una manera més indirecta, si el client manifesta resistència en comptes d'esforçar més ".

 4a Fase: Moment d'èmfasi de la conclusió del procés.

 La terminació del tractament ha de ser presa com un esdeveniment especial, i ha prestar-molta atenció perquè al llarg del tractament, terapeuta i pacient han anat desenvolupant una relació que acaba amb el tractament.

 És important tenir en compte els motius de la terminació, ja que un tractament pot acabar perquè el problema ja es va solucionar, perquè el pacient vol posar fi al tractament sense que el problema hagi estat solucionat o perquè considera que ja es va resoldre, o perquè el terapeuta vol posar fi (ja sigui perquè considera solucionat el problema, o per alguna altra raó). "En algunes ocasions succeeix que els pacients no se senten capaços de suspendre el tractament fins i tot malgrat que el que el psicoterapeuta indica és, precisament, la terminació del mateix. En altres casos, però, quan el psicoterapeuta considera que és realment necessari continuar amb el tractament, el pacient decideix suspendre (...). "

 L'ideal seria que el terapeuta suggereixi el moment adequat per posar fi al tractament i que el pacient estigui d'acord, però no sempre les coses ocorren d'aquesta manera. El client pot desitjar posar fi al tractament per molts motius, el més desitjable és que sigui perquè considera que el seu problema s'ha solucionat però pot ocórrer el contrari, que estigui insatisfet amb el tractament. D'altra banda també poden sorgir circumstàncies que impedeixin la continuació del tractament com problemes econòmics, mudança a una altra ciutat per part del pacient etc. A més "els tractaments amb un límit temporal prefixat acaben automàticament un cop realitzat el nombre de sessions convingut"
.

FORMES EN què ES REALITZA LA PSICOTERÀPIA

 La teràpia pot realitzar-se en forma individual, grupal o comunitària. Quant a la forma grupal de fer un tractament, el grup pot consistir en una parella, una família o un grup pròpiament dit.

VALIDACIÓ DE L'EFICÀCIA psicoterapèutica

 Criteris per a la validació:

 Tècniques específiques: 15%

 Canvis extraterapéuticos: 40% (coses que passen en la vida del pacient i que no tenen a veure amb la teràpia).

 Factors comuns pròpiament dits: 30% (relació definida com a important per part de tots dos, provisió d'una significativa quota d'esperança i confiança per alleujar el sofriment, oferiment d'explicacions noves i diferents, activació emocional, oferiment de noves experiències d'aprenentatge, s'incrementi de possibilitats de verificar canvis i assoliments).

 Expectatives del pacient: 15% (efecte placebo, nivell de motivació del pacient, credibilitat en el terapeuta).

 CONCLUSIÓ

 No és massa el que es pot concloure a partir d'aquest treball, en el sentit que ja està tot dit.

 És ben sabut, que el procés psicoterapèutic és molt important tant per al terapeuta que vol fer bé la seva feina com per al pacient que s'acosta a demanar ajuda.

 Són alhora importants per al procés psicoterapèutic tots els aspectes esmentats i desenvolupats: conceptes de desordre mental, anormalitat o psicopatia, definicions de psicoteràpia, moments del procés terapèutics, el paper del terapeuta.

 Em va resultar particularment interessant l'evolució dels conceptes de salut mental en el temps, i la seva relació directa amb els canvis en psicoteràpia, dit d'una altra manera, el fet que a un concepte de desordre mental correspon una manera de solucionar (o intentar solucionar- ), és a dir una psicoteràpia.

 És també molt encoratjador veure com totes les teories es fusionen per formar un sol concepte comú, en el sentit dels aspectes bàsics que fan a una psicoteràpia.

Finalment, un psicòleg està entrenat i certificat per tractar aquest tipus de situacions, per la qual cosa buscar un com conseller matrimonial, és una decisió sàvia. El consell de sempre, és buscar aquests professionals en el teu sistema de salut mental, en clíniques privades oa les clíniques virtuals que es troben a internet per menys preu i amb molta privacitat.

Per descomptat, és responsabilitat de la parella buscar el conseller apropiat per a la seva relació, aquell que ompli les qualificacions professionals i que, per tant, els ajudarà de la manera més ètica i efectiva possible.


La primera entrevista d'una parella comença amb l'anomenat nat telefònic, interessa
saber dades com ara, qui crida, com es va produir la referència, qui va buscar l'
terapeuta. Les primeres preguntes proporcionen antecedents precoços que deixen entreveure
expectatives, distincions i significacions de cada un dels membres de la parella. La
manera com el terapeuta, des de la trucada telefònica organitza la primera entrevista, (qui
ve, tipus de sessió, revelació d'informació prèvia) pot evitar complicacions i
malentesos posteriors.
Aquesta entrevista es diferencia de les entrevistes individuals i familiars. Les
entrevistes individuals en general i en forma gairebé natural es centren, almenys al
principi, en el món intern i en la psicologia individual dels cònjuges, i només en
forma posterior apareixen els aspectes relacionals. En les primeres entrevistes amb famílies
en canvi, el relacional es presenta des de la partida i els mons interns s'invisibilitzen
durant un temps. En les entrevistes de parella hi ha un constant mediojuego entre els
aspectes relacionals i els individuals, amb un èmfasi en el relacional. Les parelles amb
majors problemes són les més propenses a centrar-se en els judicis i van a conduir les
interaccions d'un nivell a un altre en forma constant, la qual cosa podria arribar a ser un problema
important per a la teràpia si aquesta no és conduïda adequadament cap al procés. D'altra
banda la possibilitat de participar en triangulacions disfuncionals amb la parella és possible i
freqüent, així com la col · inducció a les atribucions, als judicis de valor i dirimir el
just o no de les posicions de tots dos cònjuges. En aquest últim punt les concepcions
socioculturals i els models de causalitat del context fan que les parelles consultants
tinguin un model de solució n centrat en la raó i el terapeuta és el designat a
trobar-la.


En aquesta fase es preguntarà sobre el motiu de consulta a tots dos cònjuges i es
avaluaran les coincidències i divergències. Ja en els primers minuts de la sessió es
percebrà el clima emocional imperant i al naturalesa de la relació. Hi haurà parelles que
vénen juntes (tu), les que vénen a separar o deixar l'altre en teràpia (sense tu) i
finalment aquelles parelles que estan en una posició ambigua davant la relació i amb la
pretensió que el terapeuta canviï l'altre i estan centrades fonamentalment en el
joc emocional disfuncional (ni amb tu ni sense tu). (S.Bernales, comunicació personal)
L'etapa del cicle vital en què estigui la parella ens orientarà cap algunes hipòtesis
sobre certa naturalesa dels conflictes. Per exemple les parelles que tinguin menys de cinc
anys de matrimoni potser tenen problemes amb la diferenciació de les respectives
famílies d'origen, les parelles que estan en el naixement del primer fill potser consultin
per una infidelitat del marit, les d'edat mitjana amb fills adolescents tindran
problemes de crisi d'identitat i qüestionament del vincle i aquelles amb fills grans
que estan en procés d'anar, potser consultin per solitud i un amor buit.



 Desplegament del problema i dels recursos de la parella

 Deplegament del problema. Un cop comunicat el motiu de consulta, la parella amb la
ajuda del terapeuta començarà a desplegar el problema i apareixeran, l'humor bàsic, els
continguts del problema, les pautes relacionals i els sentiments involucrats.
Les parelles vénen a teràpia en general després d'intentar solucions pròpies, de
familiars i amics i d'algun tipus de consergeria. La tensió emocional és alta i la parella
portarà a sessió seu propi humor bàsic, algunes tindran molt a explicar i cadascun
els cònjuges intentarà esplaiar per desplegar el seu particular narrativa oficial del
problema i la seva pròpia atribució de significacions. Altres parelles tindran un humor bàsic
més ombrívol ple de silencis i desesperances. L'adequada percepció de l'humor bàsic
pel terapeuta en els primers minuts pot orientar la forma de conduir la sessió i les
intervencions terapèutiques necessàries. Un risc d'aquesta etapa de l'entrevista és que el
terapeuta es deixi captivar pels continguts de tan variats i importants temes i es quedi
només en el contingut, perdent de vista el procés relacional. No vull dir aquí que el
contingut no sigui rellevant, si ho és, però només en la mesura que il · lumina el procés. Si la sessió es centra en el contingut, aquesta es transformarà en una seqüència repetitiva de queixes i defenses, de peticions al terapeuta de dirimir, de confusió i sensació que la
entrevista va a la deriva. La conseqüència negativa d'això per a la teràpia, és que en aquest
clima de sessió amb rapidesa pot aparèixer el judici de valor i el que és més seriós és que
aquest judici provingui del terapeuta.




Si ens quedem només en el contingut hi haurà una escalada d'atribucions negatives i
desqualificacions i la parella deixarà de escuc harse per caure en la desesperança i la
frustració. En fer preguntes circulars començarà a develarse la pauta i la seva repetició.
En fer preguntes per les emocions es podrà fer escoltar el que fuig i podrà fer al
que crítica contactar amb els seus fragilitats després de la ràbia. Si a això afegim una
comprensivitat significativa sobre com es va construir el conflicte (soroll significatiu, això
és: família d'origen, diferenciació o altres models de significats) estarem en ple
procés terapèutic.
Quan es desplegui el problema serà rol nostre permetre que aquestes converses
siguin possibles, però en general no és tan fàcil conèixer quin tipus d'interaccions estan
passant. En les converses centrades en el contingut, les converses estan centrades en i cap al terapeuta en lloc d'entre la parella, hi ha interrupcions, ningú es escolta, es passa d'un tema a un altre, hi ha sentiments de confusió i frustració. Hi desqualificació i judicis de valor. Els terapeutes ens posem inquiets, incòmodes físicament ens posem controladors i autoritaris, ens triangulamos i apareixen els judicis de valor. La sensació general és que la sessió no va per cap part. Quan les converses canvien cap a una forma centrada en el procés apareix la interacció entre els cònjuges, canvia el clima emocional cap a les emocions desplegades i el seu inici el marca el "silenci terapèutic" apareixen espais de silencis reflexius, els membres de la parella es contacten amb les seves emocions i fragilid ades i el terapeuta comença a albirar el que està passant, està més callat i reflexiu. En aquest moment estem en teràpia.





 Devolució, tancament i organització del procés terapèutic

 L'objectiu central d'una primera sessió és iniciar la creació d'una aliança terapèutica,
esbossar algunes hipòtesis i organitzar formalment la teràpia.
Potser un dels aspectes més difícils en teràpia a més de llegir el procés sigui
quan i com tornar el que un llegeix. L'oportunitat de l'anterior en general està
relacionada amb el vincle i l'aliança establerta amb la parella. Els errors per
pressa i interpretacions precoços només retardarán la co-construcció d'aquesta
aliança. Un aspecte important a considerar tant en el desplegament del problema, com en
la devolució és tenir un diagnòstic aproximat de quan segur és que els cònjuges
exposin les seves fragilitats davant l'altre. Si hi ha una relació abusiva la informació sobre
l'altre pot ser utilitzada pel cònjuge abusiu per desqualificar i intimidar. Així és
aconsellable conèixer quanta intimitat és possible desplegar en les sessions, almenys
durant el primer temps de la teràpia.
La devolució considera tres aspectes: el clima emocional en sessió, intervenció
en les pautes relacionals i proposició i obertura a noves possibilitats de significats. El clima emocional es refereix tant als aspectes de la parella en relació amb el terapeuta, com del clima entre els membres de la parella. Els terapeutes per conèixer el que passa en una interacció, recorrem a llegir els climes. Això s probablement són la percepció emocional que ens deixen les coreografies del sistema terapèutic. 




 Proposta terapèutica. Se li planteja a la parella organitza r el procés en almenys
dues etapes. Una primera d'avaluació (i intervencions), amb els objectius de tenir més
informació sobre el procés relacional i eventualment sobre la història en relació amb
les famílies d'origen. Permetrà a més conèixer el real interès de la parella en la teràpia, el
compliment en l'assistència i puntualitat. Li permetrà a la parella avaluar com es
senten amb el terapeuta, quan continguts i entesos se senten i si la forma d'enfocar el
problema els és útil. És en aquesta etapa en què s'haurà de consolidar una aliança
terapèutica. L'aliança terapèutica és un dels factors de la teràpia que donen major compte
de la variància del canvi. Al final d'aquesta etapa d'avaluació (en general de tres a
cinc sessions) s'organitzarà la teràpia en termes d'objectius, focus terapèutics i
aspectes formals com ara freqüència i enquadrament terapèutic en general.


Instruments d'avaluació
Els instruments d'avaluació poden ser útils en tant recopilen informació de
utilitat per a la teràpia, quantifiquen l'observació i poguessin ser d'utilitat amb fins de
investigació de la casuística del terapeuta. També poden ser útils a definir alguns
focus de tractament.

¿PERQUÈ S'ASSIGNEN TASQUES?
1. - Per observar conductes simptomàtiques. - Gairebé tots els conflictes de criança de nens i molts casos de comunicació psicòtica es poden pbservar millor si s'imparteix a la família la directiva de mostrar en l'assegurança ambient del consultori, les seqüències interpersonals que d'ordinari inclouen un símptoma. això brinda excel · lent informació diagnòstica al terapeuta.
2. - Per observar el conflicte latent. - Encara que sembla descortès, això serveix sobretot en processos de boc emissari. l'assignació de tasca fa que el conflicte latent aflori, la qual cosa disminuirà el rigid enfocament del nen designat, i per aquesta via, el destriangulara de la driada parental.
3. - Per establir aliances noves. - Aquest és l'objecte més comú d'assignar tasques. és un abordatge extraordinàriament directe del problema de les afliccions febles. exemple. = construir històries d'experiències comunes. poden suggerir tasques com: construir contes a l'hora de dormir, passar junts cap de setmana, excursió, projecte especial.
4. - Per establir una fallida terapèutica de regles. - Al tf pot demanar a la família que posi en pràctica determinades accions desusadas. al tf ha d'assistir a la família a qüestionar regles pertorbadores, per la pràctica de conductes noves.
5. - Per desenvolupar estratègies de control de conducta. - Al tf fa cooparticipacion amb els pares en el disseny de tasques que puguin permetre'ls posar en pràctica respostes alternatives al problema-queixa.
6. - Per habilitar subsistemes nous en la família. - Al tf dissenya tasques que donen oportunitat a la col · laboració i l'afiliació, abans absents. la meta d'aquesta maniobra és crear el poder i la integritat del límit d'una subunitat normal i per això suposen més que l'establiment d'aliances noves (exemple enviar als pares a que es passin un cap de seman junts o convenir que els fills no els interrompin en determinades hores de la nit)

DESCRIPCIÓ I CANVI.
Minuchin i FISHMAN diuen: "les construccions cognitives per si mateixes poques vegades tenen prou poder per provocar el canvi familiar". es posa l'accent en les descripcions interactives, i en la manera en què certes conductes eslabonean en cadenes interactives, però no en el perquè passa això. això eximeix de culpa a la família.
LES DIFERENTS POSTURES DEL TERAPEUTA FAMILIAR:
1. - La tf com a perit:
 aquí la tf està obligada a prendre la direcció i corregir l'actitud de laissez faire de la família. han de basar-se en l'experiència clínica acumulada per elaborar prediccions de desenllaç futurs. exemple "això és un succés ben conegut per vostès; el desenllaç clínic és una organitzaci patològica destinada a mantenir al fill eternament a la llar".
2. - La tf com a educador: 
la tf adopta aquesta actitud quan pares i fills es mostren disposats enterament a aprendre per via de les aportacions eduaccionales de la tf. això és típic dels malentesos culturals. exemple: pare de cultura x que encara s'asseu a les cames a la seva filla major d'edat.
3. - La tf com algú que fa descripcions. - 
Aquesta és la forma més comú de comunicar a les persones informació sobre si mateixes. la tf proveeix les baules d'una dansa circular, s'adverteix a tots els participants sobre els papers característics que ells actuen i s'explica la manera en què aquesta dansa genera després problemes.
una bona descripció de seqüència hauria de tenir l'abast d'una indicació de tasca. la descripció de seqüència aconsegueix el seu màxim valor terapèutic si el sistema aquesta etento i obert a una informació nova.
4. - Al tf com interpreti.: 
Al tf brinda explicacions sobre el problema familiar. són idees referents a motivacions internes, a estats afectius atribuïts a membres individuals i yienden a establir eslabonamientos psicodinàmics entre conducta d'interacció i estats psicològics interns. la seva meta és proveir l'insight del per que les persones es condueixen així.
5. - Al tf com reencuadrador. - 
Reencuadramiento positiu. consisteix a prestar atenció a una font diferent de la multifacètica realitat de tota conducta. és axiomàtic que: introduint complexitat en la percepció de l'experiència d'un altre o en la comprensió de la pròpia, es crea un context nou que admet un judici més positiu sobre la vida.


 1 - Anàlisi de la nostra ment

 S'ha dit que l'amor és la inclinació de l'ànima cap a un objecte o persona. No podríem parlar de l'ànima si no se sap amb certesa que l'ànima existeix, així que haurem de assemblar l'ànima amb alguna cosa que si sabem amb certesa. Científicament, la ment se situa en el nostre cervell, així que si tenim una afirmació exacta seria bo analitzar la ment i com l'amor influeix en ella.

 La nostra ment està dividida en diverses parts psicològiques: el raonament, la nostra personalitat, la memòria i els sentiments. Diguem que amb el raonament podem realitzar operacions matemàtiques (i molt més) i la memòria guarda sempre els números (i molt més). La nostra personalitat defineix els gustos que tenim i alhora els sentiments que prenem davant de determinats gustos. Cada gust que es guarda en la nostra memòria i és processat per la nostra personalitat desperta un sentiment.

 Tot això aquesta fixat gràcies a l'estructura del nostre cervell i amb el pas del temps van canviant. Nosaltres no podem triar una raó lògica per la qual ens agraden les coses. No podem dir perquè ens agrada ballar, mirar una pel · lícula, llegir, etc. Nosaltres quan veiem una dona i diem "ella m'agrada" no tenim ni la més pàl · lida idea de perquè m'agrada, però quan es tracten d'afirmacions del perquè "m'agrada" l'únic que podem dir és "l'estructura del meu cervell reacciona davant de situacions d'una determinada manera ". Nietzsche afirma que el que rebem són senyals que són interpretades pel nostre cervell. La combinació d'aquestes senyals produeixen un sentiment o una reacció en el nostre raonament o en la personalitat, i és cal surt l'amor.

 2 - Què és l'amor?

 Basant-nos en que el punt 1 és cert, quan estem davant d'una determinada situació podem separar els elements que la componen. Per exemple si veiem una pel · lícula i diem que ens encant, serà per l'actuació, la direcció, producció, efectes visuals i sonors, la història, el guió, és a dir que si ens agrada tot això llavors podríem dir que "jo estimo aquesta pel · lícula "o" m'encanta aquesta pel · lícula ". Preferim dir amor a idees o persones, en alguns casos "estimo la meva guitarra", "estimo el meu ordinador", etc. En general es diu en idees a "amo a la ciència", "per amor a l'art", "per amor a la vida". Llavors l'amor passa quan un determinat objecte és presenciat, i proseado, per la nostra personalitat i són separades les seves propietats. Cada propietat desperta un sentiment i la combinació d'aquests sentiments produeixen a l'amor. Es pot dir que la combinació de les propietats, que formen l'objecte, és el que desperta l'amor.

 Ara si el punt 1 d'aquest anàlisi no és cert de totes maneres estaríem arribant a que l'amor és generat per un objecte que té determinades propietats, i les seves combinacions desperten a l'amor, gairebé la mateixa definició que l'anterior per més que les concepcions siguin diferents, però es basen en el mateix.


 3 - Interacció d'individus

 Tots els individus pertanyents a una societat tenen relacions o interactuen. Les interaccions poden anivellar segons la influència d'un cap a un altre: el nivell més baix és l'odi, el segueix la ignorància, després la tolerància, després el respecte, gairebé al cim l'amor, i el més alt que és el fanatisme. Quan el nivell d'interacció és més baix, més les persones tenen necessitat d'allunyar i quan és més alt, mes les persones tenen necessitat d'apropar entre elles.

 Però suposem que la persona # 1 es relaciona amb la persona # 2. La # 1 tolera a la # 2, i la # 2 també tolera a la # 1? És clar que no, no cal que les dues persones tinguin el mateix nivell d'interacció. Sempre els dos individus tindran diferent nivell d'interacció i en alguns casos serà igual.

 Sempre la societat ha estat interessada en que tots tinguem el mateix nivell d'interacció, és a dir que si la persona # 1 odia la # 2 llavors la # 2 hauria també fer-ho. Però sabem que no és així, la # 1 pot odiar a la # 2 i la # 2 pot estimar la # 1. En el cas que les dues persones tinguin el mateix nivell d'interacció ja se li pot assignar un nom de parells. En el cas si els dos s'odien, són enemics, si els dos es respecten poden ser amics, si els dos s'estimen poden ser nuvis o amants. Arribem en conclusió que si la persona # 1 estima a les dues i la # 2 no estima la # 1 llavors no són nuvis.

4 - La petició, primera etapa del procés de festeig

 Abans de continuar he d'aclarir que els següents punts tractaran sobre els passos a realitzar per obtenir el veritable amor, l'amor dialèctic. Aquest nom va ser inspirat per un dels pensaments de Marx, el materialisme dialèctic. I també abans de seguir el festeig és més conegut com arreglamiento o quan dues persones "s'arreglen". Aquesta expressió vol dir que dues persones han estat d'acord a establir una relació de nuvis. Exemple: Martín es acord amb Victòria.

 Primer anem a estudiar el comportament actual entre parells de nuvis. Moltes persones creuen que el tenir un amor és essencial per a la vida i ho creuen perquè són egocèntrics. Sempre tenim dins del nostre cor, per mes que no ens n'adonem, a un ésser egocèntric. Quan dic "ser egocèntric" em refereixo a que tots tenim el nostre propi món, però no podem dir que el nostre món abasta a tots els altres de cada persona. Per exemple jo puc viure en el món de la informàtica, però el fet que jo vivia en aquest món no vol dir que tots hagin de pertànyer a l'. En els únics moments donats en el qual tots pertanyem a un mateix món és quan es tracta del món de la societat. El món de la societat pot tenir diversos al seu torn en el qual si tots pertanyem, des del punt de vista polític fins al punt de vista religiós, però nosaltres veurem el punt de vista social, com és el món de l'amor en la societat.

 El procés de festeig actual es basa en els següents passos:

 1. Primer el noi li demana que s'arregli amb ella.

 2. El noi dirà que l'estima amb tot el cor i dirà les seves raons.

 3. Si la noia accepta la proposició del noi, llavors es besen i són nuvis.

 Com a regla la noia no pot demanar al noi que els dos siguin nuvis. Per què aquesta regla? No hi ha una raó lògica i comprensible per a l'ésser humà. Aquest tipus de regles són com les que plantejava l'església i va ser Galileu Galilei, a través d'investigacions científiques, que perfectament afirmo seves falsedats ideològiques. Per això vaig decidir definir l'amor segons la nostra ment i no amb el concepte ànima. I jo considero que el que estic fent és una anàlisi científica. Jo no he trobat una raó cal del perquè la noia no pot demanar acord amb el noi, però crec que hi ha un altre tipus d'actituds que els dos haurien de fer.


 5 - Procés d'explicació

 Aquest és el succés més delicat en el qual molts han comès errors i de manera lamentable han aconseguit (o no) ho amb la seva parella.

 Per què dic "de manera lamentable"? perquè alguns han arribat a formar la seva parella per 4 mesos, i en aquest temps després es va adonar que no valia la pena i que en realitat no l'estimava.

 Friedrich deia que tots crèiem voler a aquesta persona i que en creure que la volíem també crèiem que aquesta era la solució a les meves necessitats, perquè era el mes proper als meus sentiments.

 Ara plantegi 4 casos, hi ha molts en particular però m'agradaria generalitzar una mica:


"Sos tan bonica i bona persona que m'agradaria estar al teu costat i ajudar-te".

 Entre aquests casos cal saber que pregunta fer: Quin d'aquests és el que arribaria a l'èxit? Jo diria que el 2 no, però aquesta no és la pregunta que jo vull Quin d'aquests és més sincer? En realitat puc pensar que tots són sincers. Quina pregunta m'he de fer? Tornem al punt tres: vam dir que l'amor no té la finalitat d'arribar al festeig, sinó d'estimar, i que no calia que les dues persones s'estimin. Llavors la pregunta que m'he de fer és quin dels quatre estima de veritat?, Jo diria, tenint el nostre concepte d'amor ben clar, que el 4. El cas dos és molt notable ja que no s'ofereix, sinó que demana. El cas 1 és molt superficial, només es preocupa pel bonica que és i que s'arreglin. El cas 3 és acceptable, però insuficient per ser un amor perfecte, ja que aquests casos no arriben a l'escala màxima d'amor, perquè segueix sent el "per a mi". El cas 4 es distingeix cap als altres perquè el noi no ho fa pel mateix, sinó que pel seu amor, és a dir s'arregla per ella.


 6 - La unificació, etapa final de l'arranjament.

 S'entén per unificació que els dos són un, ¿i com? Com és possible que 2 siguin 1? Es podria dir que "espiritualment" els dos són un quan tenen característiques similars. I és clar que són com un, perquè si jo estimo a ella i ella és igual a mi és com si jo em amara a mi mateix sent un. Com si dos miralls s'enfrontessin i crearan un únic concepte, una única imatge formant a l'infinit egocentrisme, com ho vaig dir en el punt 5 d'aquesta anàlisi.

 La unificació jo l'entenc com a unió. La unió no significa un, sinó "units", perquè es parla de dos independents junts. Segons teories de la física i la química, hi ha dos tipus de càrregues: negativa i positiva. Per llei, la negativa atrau forces, i la positiva envia forces. És a dir que una càrrega negativa atrau a una altra positiva. Però al ser iguals les dues es repel · leixen, se separen, ja que la negativa atrau la positiva i no pot atraure a una altra de la mateixa càrrega, és a dir que si són diferents s'atrauen.

7 - L'etapa de festeig en la nostra època

 Aquesta etapa és quan definitiva i estrictament són nuvis com definim nosaltres. Ara el que si ha d'importar és el tracte entre ells. Primer criticaré els casos actuals, després parlarem del pas que nosaltres hem de seguir.

 Hi ha casos completament obsessius, és a dir que sempre estic pensant en el meu amor. Per ventura la vida sense amor seria monòtona? Hi ha persones que només pensen en la seva parella i no pensen en les altres coses que les envolten. Això no és amor, això és fanatisme, un sentiment extrem. El problema de ser fanàtics ens fa egocèntrics també, perquè només pensem en el que ens agrada a nosaltres i ningú ens contradiu, més enllà que el fanatisme és el sentiment més alt que pugui tenir una persona. Pot haver com a exemples parelles que deixen els seus estudis pel seu amor. L'amor dialèctic cerca la preocupació cap a l'altre, prenent també en compte si l'altre ens estima, però preocupar més per estimar, i si l'altre ens estima llavors que es formi la parella.

8 - L'amor dialèctic, el que jo prefereixo

 Per fi hem arribat al que sempre vam voler i que jo vaig voler, la resposta a totes les preguntes, com he de estimar a la meva xicota?

 Pots estimar-la com tu vulguis, sempre que que la estimis. Això és "amor liberal", aposta a la tolerància i l'absolut respecte cap a la parella. Això vol dir que estimo tant a la meva xicota que deixo que faci el que vulgui, perquè jo estimo aquesta persona com és en el seu ambient natural, lliure com un ocell, no com jo vull lligada al coll com un gos. Se suposa que amb aquesta filosofia si deixo que faci el que vulgui, que sigui lliure, llavors això vol dir que pot estimar a diverses persones i no només a un. El fet que vulguem que només ens estimi a nosaltres és un símptoma de celosidad, ja vam veure el tema.

L'amor pur, el qual jo defineixo com irracional, el de sentiment, el que només ens desvia cap a un món contradictori ja que té una filosofia contradictòria, és el que tots veiem tots els dies de tots els anys de la nostra vida. Aquest amor ens fa "creure" que estimem les persones, tenint sempre en compte que han estimar-nos. Com és una cosa tan bonic, es veu com una cosa tan lleig alhora. És com la cervesa, potser serà rica però molta és perillosa. És un amor completament antisocial, que restringeix a l'activitat humana a només l'amor, que aquest sigui el nucli de les nostres vides.

9 - La influència de l'art i l'amor en la societat

 L'art no ens diu res sobre la realitat, sinó que ens diu el que sentim en realitat, no sentim a la realitat. Alguns dels artistes contemporanis han transmès això de manera errònia, han dit que ens deixem portar pels nostres sentits. Aquesta pot ser una tendència a l'egocentrisme de la idea que "jo sento a la realitat".

 Si nosaltres anem a parlar d'art hem de parlar de que és l'art. Scout McCloud definir l'art com totes les accions que realitza l'home sense ser supervivència i reproducció. Totes aquestes accions serien expressar els nostres sentiments. No desitjo incloure la investigació científica, ja que s'usen no només per 
Després hi ha els casos dels músics que representen persones que només diuen "T'estimo i et necessito" en la majoria dels seus temes, donant suport al egocentrisme de les persones. És per això que les masses que segueixen a aquestes ideologies només volen dominar i tenir-ho tot, i això es troba en els balls, un art antisocial. Aquest tipus d'art és l'arrel del problema de l'amor pur, un amor erroni.

 10 - Amor materialista

 La influència superficial cap als nostres sentiments és (lamentablement) el primer símptoma d'amor que nosaltres creiem. En realitat el que és superficial són les necessitats bàsiques sexuals. L'amor liberal, que existeix en la nostra societat i aquesta bé, aposta al lliure sexe i és bastant superficial. I tant que el liberal no té el toc màgic del dialèctic. Es pot dir que l'amor materialista és el tipus d'amor que veiem i que diem que és fals. Però és un amor, un amor gairebé erroni.

 Per exemple jo m'enamoro d'una noia que té un acte i una gran casa, i m'enamoro perquè la noia té aquests objectes. En l'amor liberal això aquest bé, és mes es pot dir que l'amor materialista és part de l'amor liberal. L'amor pur també accepta aquest tipus d'amor.

11 - El petó, símbol d'amor

 No vam dir quan una relació de nuvis s'arriba a arreglar. Ara un petó ho val tot, mai en una relació faltarà el petó. S'utilitza el petó per simbolitzar l'amor que li lliurem una persona. Per ventura el petó és amor?

 Hi ha persones que no poden besar la seva parella per determinades raons i hi ha altres que no volen (com jo). No només vull criticar el petó, sinó a tot acte relacionat amb el.

 Es podria dir que hi ha dos tipus de petons que coneixem els adolescents pels noms de "pic" i "el de veritat". El bec és simplement amb els llavis tancant la boca. El de veritat és quan els llavis de les dues boques són oberts, s'ajunten i després les llengües prenen contacte com els llavis. Es creu que és "de veritat" perquè se sent diferent al pic. El pic sembla ser més emotiu, però en realitat no és res perquè no sentiu res. Només per a aquestes ments boges per la passió s'emocionen per tal acció.

 Però el que si en veritat és una cosa apassionat és el petó de veritat, ja se sent la sexualitat en un nivell alt com quan fem l'amor. És més considero al petó de veritat com un acte sexual. No només els sexòlegs ho consideren, si comparem quan es fa l'amor prenen contacte dos òrgans, el penis i la vagina, al seu torn en el petó de veritat també prenen contacte dos òrgans, les dues llengües. I és per això que se li bateja com el petó de veritat, perquè també es creu que amb fer l'amor s'està passant tot el veritable amor, l'amor que no es pot explicar ni en paraules. Mai podrem saber quant ens estima l'altre, no sabem el que pensa, però sabem més com pensem nosaltres, i d'això ens hem de preocupar. Per això considero que hauria d'existir el sexe lliure i les prostitutes, així generen ingressos a la nació amb els seus temptadors cossos.

12 - Definicions i conclusions concretes

 El món actual ha estat corromput per egocèntrics artistes que han consumit les nostres grans riqueses: els mitjans d'intercanvi. Un és els diners i l'altre el respecte, i gràcies a ells la humanitat pot sobreviure, però si se'ls queden altres ...... Aquests que han arruïnat les nostres vides mereixen viure en la foscor, però aquests que ens il · luminen són els que tenen la llum que li dóna significat a les nostres vides.

 Aquí van algunes definicions que hem vist. Són maneres d'estimar que existeixen actualment.


 13 - Paraules finals sobre l'amor dialèctic i amor real

 Jo he dedicat la meva vida a resoldre problemes, m'encanta fer-ho per diversió, i he aquí un gran problema social que hem carregat des dels començaments de les civilitzacions humanes que dominen aquesta terra. Aquest problema ara ja ho he resolt i exposo la solució i la resposta a la gran pregunta que he portat en el recorregut d'aquest text: com hem d'estimar la nostra parella?

 L'amor dialèctic és l'opció. Jo defineixo a amor dialèctic com una manera de pensar, com hem d'estimar. En aquesta anàlisi hem vist com ha de fer. El que importa és estimar, no importa si et arreglis o no, però estimar és una cosa que no hem de deixar. Abans d'arreglar hem de saber si estimem de la manera correcta, si estimem la noia o el noi perquè volem ajudar o només l'estimem perquè ho necessitem. Si jo la necessito, llavors em preocupo més per mi que per aquesta persona, principi de l'egocentrisme. No proposo l'esclavització i la possessió de l'altra persona, proposo la dedicació cap a ella. Però no a la dedicació absoluta, dins de l'amor el més important és la teva parella, però en la vida el més important no és l'amor, hi ha altres coses a fer en aquest món.



Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , ,
Suscribirse a: Entradas (Atom)